Warning: preg_replace(): Compilation failed: invalid range in character class at offset 22 in /home/amaliasoler/amaliasoler.org/plugins/system/jqueryeasy/jqueryeasy.php on line 446
Història

Història

Amàlia Soler
“La Vilafranca del vuit-cents, que just havia trencat el cercle de muralles i superat els ravals de Nostra Senyora i Sant Francesc, que els urbanistes de l’època havien ideat per substituir el conjunt d’ hortets que, com una altra muralla, la tancaven a llevant i a migdia, tenia una població reduïda que potser no arribava als 5500 habitants, la majoria comerciants que vivien del mercat i pagesos que conreaven els cinc mil jornals i escaig del terme municipal.

Vilafranca tenia fama de població neta i endreçada i, a més, d’ésser el bressol d’eminents sants, bisbes, literats i juristes.

Paral·lelament, a Barcelona, l’eixample de la qual havia trencat les muralles romanes i medievals escampant-se pel pla en direcció a Gràcia i a Sants, a causa de les freqüents pestes de còlera i febre groga que portaven els vaixells, que procedents d’orient arribaven al port, s’havia posat de moda entre la gent adinerada, tenir en un poble o vila no massa llunyana de la ciutat, un segon habitatge on poder-se traslladar a l’estiu, en cas de pesta o quan convingués.

Rafael Soler i Vallès, barceloní destacat escollí Vilafranca per a la seva segona residència, i juntament amb les seves filles Amàlia i Elvira s’afincà aquí, adquirint per a l’enderroc unes petites cases situades al punt més cèntric de la vila, al carrer de Santa Maria, cantonada amb el carrer de la Cort, al costat mateix de l’Ajuntament, i també d’una sèrie de peces de terra no gaire grans situades al voltant de la població, a les partides de Coll de Bou, Hort del Torner, la Serreta, la Girada, Camí de Moja, Sant Pau, les Clotes i la Sort.

Com a finca principal, sinó per la qualitat de la terra, si per la seva extensió, adquirí la de Romaní, al terme municipal de Sant Martí Sarroca, que amb les seves 35 Ha, va des de la riera de Pontons fins a Samuntà.

Enderrocades les cases del carrer de Santa Maria, començà tot seguit l’edificació de la nova casa, en la qual es pot dir que no hi va estalviar res: escala de marbre blanc, pintures i enteixinats, balcons amplis, capella, etc. deixant els baixos per a tendes de lloguer, on s’ha vist la perfumeria Farreró, cal Cerer i una altra que ha tingut diverses aplicacions.

Durant la seva estada a la vila, la família Soler, no freqüentà gaire la societat vilafranquina i les seves relacions es limitaren amb la família Rossell de Can Casanyes, els veïns de carrer, els Sangenís de Llivi a Pacs, l’hisendat penedesenc G. Lleó i alguns més.

Per això no ha d’estranyar que passés desapercebuda al poble vilafranquí l’estada a la població d’aquesta família, a la casa del la qual poca gent tenia accés.

L’any 1878, donya Amàlia Soler contrau matrimoni amb Don Josep Ferrer i Sallés, també foraster, quedant-se a viure definitivament a Vilafranca i deixant alhora de freqüentar la bona societat barcelonina.

Durant la primera meitat del segle XIX, a causa dels bons preus aconseguits pel vi i els altres productes agrícoles, i també per l’estabilitat sanitària i social la gent es va llençar a edificar fora de la població. La desamortització dels béns eclesiàstics posà a les seves mans les terres dels ordes religiosos i la vila s’engrandí a costa dels frares franciscans i de les monges de Santa Clara, naixent els carrers de Sant Francesc i el de Santa Clara. En el convent dels caputxins s’hi trasllada el fossar, mentre que el dels Trinitaris es converteix en parròquia i en dependències municipals.

El 1865, un gran esdeveniment canvia radicalment l’expansió de la població. L’arribada del ferrocarril canvia el creixement cap a migdia i el decanta a llevant. Els terrenys propers a l’estació són els més cotitzats i hi és obert un nou carrer. –l’anomenat d’Amàlia Soler- que donya Amàlia estableix en cens a tothom que vulgui adquirir-los. El mateix fa el senyor Moliner, que té les terres a continuació de les d’Amàlia Soler, però l’empenta edificadora s’esgota en arribar al Tívoli vilafranquí, original teatre de planta circular que, enderrocat l’any 1943, és avui un parc municipal.

La família Soler o més pròpiament Ferrer Sallés, passà els primers anys de matrimoni completament desapercebuda per als vilafranquins, però en el pensament de donya Amàlia, veient que Déu li negava els fills que ella esperava, anava madurant el projecte de deixar tota la seva fortuna – que no era poca- a crear una fundació a benefici de les dones pobres de la vila, però mentrestant, als tretze anys de matrimoni, encarregà al pintor barceloní Francesc Masriera –que era el retratista preferit de l’alta burgesia catalana- el retrat del seu marit i, l’any següent, el d’ella mateixa. Aquests retrats l'Ajuntament els va cedir en dipòsit al Museu i fins la remodelació del Museu en Vinseum, els retrats s'hi podien veure exposats. Actualment no.

L’òbit de donya Amàlia es produí el dia de Sant Esteve de 1918. D’aquest fet luctuós no en fa esment cap diari ni setmanari vilafranquí. Poc es devien pensar els vilafranquins que l’orgullosa donya Amàlia havia deixat tota la seva fortuna a les dones pobres de la vila.

Les operacions de successió foren realitzades per la seva germana Elvira, a partir del 5 de maig següent. Llavors es conegué al poble la importància del llegat que potser la gent no va saber apreciar com calia. Eren els temps de l’ajuntament republicà de Pau Solsona.

Ara, al Museu, els seus retrats durant anys oblidats a la casa del carrer de Santa Maria, han retornat a l’antic esplendor d’una època romàntica per excel·lència de l’alta burgesia barcelonina que representen. I potser també ara, els vilafranquins i els visitants forasters no se’ls miraran com a representants d’una societat on les diferències eren molt més marcades que en els temps actuals.